Locals de lluita clandestina a Lleida

Recuperació de la memòria històrica.

Ventura Margó Vives

Introducció.

Aquest treball pretén reflectir una part de la memòria històrica del nostre país,una memòria que faci justícia a uns fets tergiversats per un règim que no respectaria la legalitat avalada per les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, en què la dreta, de caire feixista, no acataria el resultat de les urnes i s’alçaria amb el cop d’estat del 18 de juliol de 1936, imposant tribunals anticonstitucionals, acusant els defensors d’un govern legal d’“auxili a la rebel·lió” i, conseqüent, els locals de lluita que van reunir l’oposició de Lleida en plena dictadura, que res tenien de subversius —com van ser catalogats pel règim franquista—, denominació que encara persisteix als fitxers de la policia i la institució de justícia, com també a la penitenciaria, amb els expedients següents: “Ingrés a la Penitenciaria d’homes de Barcelona, segons sumari X del jutjat número X de l’ordre públic de Madrid per una reunió il·lícita.” I amb això, es fa necessari donar a conèixer els fets reals a les noves generacions i posar les coses al seu lloc. La història es pot escriure de diferents maneres. Una, la més habitual, és quan es volen esbrinar fets d’èpoques llunyanes buscant arxius i racons d’antics documents per trobar un temps en què no s’ha viscut, i l’altra és l’escrita pels mateixos actors que l’han protagonitzat. D’aquí la importància que qui arriba al moment de la jubilació i tingui vocació i coses per contar no es limiti a narrar els fets d’una manera freda i rutinària. Es fa imprescindible reflectir el clima que les va envoltar i condicionar. En aquest relat es recordaran alguns dels molts locals que l’oposició de Lleida i província utilitzaria per a les seves reunions clandestines durant l’època dels anys 60 i 70, reunions que en aquell temps de forta censura repressiva no tothom estava disposat a posar en perill la seguretat de tota la família.

Seria imperdonable, per part nostra, deixar que la totalitat dels testimonis haguessin emprès l’últim trajecte de la vida i que, amb la seva marxa i alguns escrits inexactes situats en arxius i biblioteques de la nostra ciutat, la realitat quedés falsejada per als que, d’una banda, aquesta classe de memòria no els interessa, i, de l’altra, els que estan per una legislació de la memòria històrica incompleta, oblidant explicar que els culpables dels disbarats d’aquella sagnant guerra, d’un costat i de l’altre, són els que la van començar trencant tota mena de legitimitat avalada per les urnes. Història que, en aquests moments, s’està repetint en diferents parts del nostre planeta obrint conflictes il·legals i, més tard, un cop a la maquinària dels horrors en marxa, tots el que demanen justícia i lluiten per aconseguir-la són titllats de terroristes, i en el nostre cas de la memòria històrica, de subversius, acusant els defensors de la legalitat constitucional de la República d’auxili a la rebel·lió. Però, qui van ser els sediciosos?